Aida Busquets
Del 23 al 26 d’abril, a l’institut del teatre es va poder gaudir de l’obra La nit just abans dels boscos. El títol original d’aquesta és La nuit just avant les fôretes, escrita per Bernard-Marie Koltès ( 1977). Originalment és un monòleg, dur i molt dens, però es converteix en obra de teatre quant aquesta sola veu es divideix en 4 veus, les cares que pot tindre algú, les personalitats o simplement per explicar-te que aquell pots ser tu o el del teu costat.
No és la primera vegada que el dur i feraç monòleg de Koltès és interpretat per més d’una persona dalt d’un escenari, ja que és complex i de llarga durada i crec que la majoria del públic d’avui en dia ho trobaria avorrit i sense sentit.
Centrem-nos doncs, l’obra de la qual jo us vull parlar no és una obra amb una gran escenografia, ni amb una gran sala. Us parlo d’una obra dirigida per Albert Massanas Vidal, on l’única cosa important eren els intèrprets acompanyats per unes llums tènues, amb un fons de sons de trens casi imperceptibles i pluges fredes, una escenografia on un únic element era més que suficient, aquest era un rectangle d’aigua al terra, no te n’adonaves que hi era, fins que l’actor o actriu s’hi ficava. Ben caracteritzats ja que plou, i ells van molls. Quatre grans veus que tenen nom: Albert Alemany, Noemí Busquets, Xesco Pintó i Clara Rovira. On cada un d’ells encarna una personalitat diferent sent la mateixa persona i cap et deixa indiferent.
Voldria destacar el gran treball de Jordi Montaño i Nadia Balada, ja que són els responsables de l’espai escènic i la il·luminació i de Carlos Lucena, tècnic de llums. Una il·luminació molt encertada que a mesura que anava evolucionant l’obra cada vegada es veia més l’espai ja que al començar era totalment negre menys l’espai on es trobava situat l’actor. Just al final quant les quatre veus estan cridant a l’hora cessen, unes llums enfocades al públic s’obren violentament i s’apaguen al moment deixant tot l’espai fosc i com dient: Ara us toca a vosaltres.
No és la primera vegada que el dur i feraç monòleg de Koltès és interpretat per més d’una persona dalt d’un escenari, ja que és complex i de llarga durada i crec que la majoria del públic d’avui en dia ho trobaria avorrit i sense sentit.
Centrem-nos doncs, l’obra de la qual jo us vull parlar no és una obra amb una gran escenografia, ni amb una gran sala. Us parlo d’una obra dirigida per Albert Massanas Vidal, on l’única cosa important eren els intèrprets acompanyats per unes llums tènues, amb un fons de sons de trens casi imperceptibles i pluges fredes, una escenografia on un únic element era més que suficient, aquest era un rectangle d’aigua al terra, no te n’adonaves que hi era, fins que l’actor o actriu s’hi ficava. Ben caracteritzats ja que plou, i ells van molls. Quatre grans veus que tenen nom: Albert Alemany, Noemí Busquets, Xesco Pintó i Clara Rovira. On cada un d’ells encarna una personalitat diferent sent la mateixa persona i cap et deixa indiferent.
Voldria destacar el gran treball de Jordi Montaño i Nadia Balada, ja que són els responsables de l’espai escènic i la il·luminació i de Carlos Lucena, tècnic de llums. Una il·luminació molt encertada que a mesura que anava evolucionant l’obra cada vegada es veia més l’espai ja que al començar era totalment negre menys l’espai on es trobava situat l’actor. Just al final quant les quatre veus estan cridant a l’hora cessen, unes llums enfocades al públic s’obren violentament i s’apaguen al moment deixant tot l’espai fosc i com dient: Ara us toca a vosaltres.
